Fa uns dies, en plena recta final del curs, amagada entre una pila d’exàmens per corregir, vaig veure una revista del “Ministerio de Medio Ambiente”. Just per fer una pausa en la meva feina, i sense tenir-ne gaires ganes, la vaig fullejar:...molta informació..., més o menys per “fer bonic” o per autosatisfacció dels que escriuen els articles...i em vaig dir: “anirà al reciclatge”, sense més...

Però a l’Índex em va cridar l’atenció un títol: “...se ha protegido el Cachucho”.

...què deu ser això ?... i m’hi vaig enganxar.

Sóc sòcia de DEPANA, però em bellugo més en el camp de la docència de la Literatura i Llengua Catalana que no pas entre les professionals de les Ciències Ambientals. Sóc, senzillament, una més de les moltes persones que ens preocupem per la salut del nostre planeta.

.- Està bé...un altre “Parc Natural Submarí”...-, vaig pensar..., per dur-hi barques i més barques amb carregaments de submarinistes a fer-se la foto amb un mero gegant, aviciat a menjar de la mà, a contrallum de l’entrada d’una cova amb corall...com a les Medes... però no.., de cap manera..., m’havia equivocat.

Ningú visitarà mai fent immersió aquesta fantàstica muntanya, 65 km. mar endins de la costa asturiana, plena d’esponges i de “coralls d’aigua freda” (que jo no sé que són), submergida en l’eterna foscor, que té la base a les planures abissals del Cantàbric, a 4000 metres de fondària i que s’aixeca, formant un altiplà, fins als 550 metres sota el nivell del mar. Me l’imagino com una gegantina Serra de Busa, amagada sota el mar.

Els asturians diuen que ve a ser com uns Picos de Europa submarins.

Em va apassionar llegir que s’havia arribat a un acord per protegir definitivament un paisatge, -“una cosa”-, que ningú ha vist mai, que està i seguirà estant per sempre més en la més absoluta negror, en l’etern silenci dels fons oceànics, i que presumiblement cap ull humà arribarà mai a veure, detectat solament pels robots oceanogràfics i els sònars, que no atraurà visitants ni turistes, ni generarà ingressos directes per res de res.

Simplement per evitar la destrucció dels seus ecosistemes únics, rars, fràgils, per les modernes arts de pesca capaces d’arrossegar a gran fondària, arrabassant tot el que troben al seu pas.

I evidentment, perquè “hi és”, perquè forma part de la Biosfera.

Els pescadors locals, que hi pescaven -selectivament-, amb palangres tradicionals han estat els primers defensors d’aquesta decisió.

Si ho han fet per protegir els ecosistemes submarins o simplement per evitar que hi pesquin els grans vaixells d’arrossegament de les empreses de pesca industrial, -la competència-, no ho sabrem pas.

Però el fet és que “el cachucho” (ara ja sé que és un peix rogenc, de carn molt saborosa), podrà seguir reproduint-se tranquil.lament entre els coralls.

I potser d’allí repoblarà altres àrees properes, en benefici dels pescadors artesanals.

Com ha passat amb els anfosos, -els meros-, al Parc Nacional de Cabrera.

Més enllà de l’anècdota, penso que és un indicador de com millora el grau de sensibilitat de la nostra societat envers la protecció de la Natura.

Si més no, “si us plau per força”.

Mercè Escalas i Limona
Sòcia de DEPANA