La població actual d’óssos que té el Pirineu no garanteix la seva supervivència si no s’alliberen més exemplars en els propers anys. Aquest alliberament ha de tenir el suport de la població local. Això és el que ha succeït als Alps italians, a la zona del Trentino, on amb el suport del tots els sectors socials s’han alliberat en els darrers anys 9 exemplars d’ós bru per reforçar la població de 2 o 3 exemplars autòctons.

L’adaptació dels exemplars reintroduïts ha estat excel·lent. Això ha quedat demostrat per la reproducció tant dels exemplars reintroduïts (Giva i Melba) com de les seves cries. Cal recordar que les femelles només es reprodueixen si estan bé de salut i ben alimentades. Per tant tècnicament el projecte ha estat un èxit indiscutible.

L’assignatura pendent està el camp social on s’ha de millorar la percepció que te una part de la població que viu al Pirineu envers els óssos.

Els óssos reintroduïts al Pirineu Central han utilitzat per viure les mateixes àrees que havien fet servir els óssos autòctons. Al Pirineu català, les zones més freqüentades han estat la Val d’Arán, i el nord del Pallars Sobirà i de l’Alta Ribagorça. També han utilitzat però en menor mesura el nord del Pallars Jussà (Vall de Manyanet i Vall Fosca) i el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany Sant Maurici. Alguns dels exemplars s’han expandit cap al Pirineu oriental (Alta Cerdanya-Capcir) i un exemplar (Nere) ha viatjat fins al Bearn al Pirineu occidental on ha connectat amb la població autòctona d’ós bru pirinenc que encara sobreviu en aquesta àrea.

La població actual d’ós pirinenc sumant els tres nuclis (occidental, central i oriental) està al voltant dels 15 individus. I el que és més important ha quedat demostrada la interconnexió entre els tres nuclis.

Actualment el bon estat de conservació del Pirineu permet acollir una població d’ós bru viable a llarg termini. Tot i això cal evitar l’obertura de noves pistes en llocs tranquils freqüentats pels plantígrads.

La presència de l’ós en un bosc és la màxima expressió de la seva qualitat ja que aquesta espècie actua com a termòmetre ambiental (bioindicador) de la zona on habita.

Les baixes que pugui causar l’ós a la ramaderia han de ser compensades de forma ràpida i generosa. La ramaderia de muntanya en zones osseres pot beneficiar-se de línies d’ajuda específiques, tal com succeeix al Pirineu Occidental francès.

La majoria dels que van conèixer l’ós del Pirineu en defenen la presencia ja que diuen que era un animal noble que mai atacava a l’home i que els danys al bestiar eren mínims. No es coneix cap mort provocada per l’ós sinó era d’animals malferits i acorralats. En aquest sentit els experts coincideixen que són més perillosos els senglars (àmpliament distribuïts per quasi tot el territori) que els óssos.

Si finalment l’ós desapareix, haurem perdut l’espècie més emblemàtica del Pirineu i una part molt important del nostre patrimoni natural.