Als roquissars creixen molt poques espècies, només les capaces de resistir la manca d’aigua de la roca i l’ambient salobre que arriba del mar.

La comunitat que creix en aquest indret està constituïda bàsicament pel fonoll marí i l’ensopeguera, aquesta última endèmica del litoral tarragoní, que va de Torredembarra al cap de Salou.

El fet que les roques arribin al mar permet que, sobre aquest substrat rígid, s’hi estableixin un seguit d’organismes vegetals i animals que s’estructuren bàsicament en funció de la llum que arriba a les diferents fondàries. Són el que anomenem comunitats bentòniques de substrat dur.

La zona supralitoral, on només hi arriba l’aigua esporàdicament, es caracteritza per ser un medi difícil de colonitzar per causa de les variacions en la presència d’aigua, i de les oscil•lacions de temperatura i salinitat. Aquí els organismes millor adaptats són els líquens com Verrucaria symbalana o petits cargolins com Litorina neritoides.

A la zona mediolitoral la presència d’aigua ve condicionada per les variacions mareals, gairebé imperceptibles a la Mediterrània, i per les onades. En aquesta zona hi podem observar espècies com els glans de mar, gasteròpodes com els barretets i, encara que no gaire abundant, també podem trobar una rodofícia filamentosa anomenada Bangia atropurpurea.

A la zona infralitoral, lloc on les onades arriben amb força, trobem ben desenvolupades les comunitats de Cystoseira mediterranea, que normalment van acompanyades d’altres espècies com Padina pavonica, els musclos ( Mytilus galloprovincialis ), els glans de mar ... Aquesta comunitat és un dels millors indicadors de la qualitat de l’aigua.